Comprensió lectora

UN DISPOSITIU REVOLUCIONARI: "BOOK"!

....................................................................................................................................

Abans de començar a llegir Mentida, de Care Santos:

....................................................................................................................................


Tot el que li cal a una zebra per sobreviure a la sabana
(Lectura i activitats de comprensió)

http://www.edu365.cat/eso/catala/comprensio/23/index.html 

 
 .....................................................................................................................................






Un haiku per a l’Alícia

De: Raquel Martínez
Data: diumenge, 14 de juliol, 22.54
Per a: genisgracia@hotmail.com
Assumpte: Com vas de poesia?

Estimat Genís,

Demà et toca a tu generar bones sensacions.

Si no se t’acut res millor, n’hi haurà prou que portis un parell de poemes que t’agradin.

No sé si la «poesia és una arma carregada de futur», com deia algú, però és molt agradable de compartir. No et sembla?

Confio/em en el teu bon gust.

(petó) Raquel

[...]

Aquells dos poemes curts eren l’únic recurs que tenia: amb una mica de memòria, em traurien del mal pas. Per tant vaig dir:

—Coneixeu els haikus?

El Lucien va fer que no amb el cap. Els altres tres no van dir res; segur que estaven encuriosits per saber com seria la meva primera exposició.

—Són uns poemes japonesos molt breus que capturen un instant precís, normalment quan el poeta contempla la natura en estat d’il·luminació. El més conegut és d’un tal Basho, un pelegrí que va viure lliure i pobrament al segle xvii.

Aquell petit discurs me l’havia preparat acuradament –encadenant uns quants comentaris del professor– mentre caminava amb la Raquel cap a la plaça. En acabat vaig recitar els versos:

El vell estany;
hi salta una granota.
El so de l’aigua.

Vaig observar el meu públic. L’orella del Quart seguia apuntant cap a mi, com si digués «Ja està?». El Lucien estava endormiscat, i era difícil saber què en pensava; la Raquel, somrient, mirava l’Alícia. Vaig arribar a pensar que ni la mateixa Alícia havia captat el poema. Evidentment, la subestimava, perquè després d’uns segons de silenci –que formaven part del poema, ja que és el silenci que segueix el capbussament de la granota–, amb la seva veu tranquil·la va dir:

—Un cop vaig veure en una llibreria un quadern de haikus, un de molt especial. A la coberta hi havia un ideograma blau, molt bonic, sobre fons blanc. Contenia haikus i altres versos breus escrits per monjos o poetes japonesos a punt de morir.

—A punt de morir? —va preguntar el Quart.

—Sí, són poemes dedicats a la mort, que els autors van escriure en veure a prop el seu final. Una mena d’adeu.

—En recordes algun? —vaig preguntar-li, interessat.

Alhora jo pensava en la seva mare morta, enterrada en un cementiri llunyà, cobert de neu la major part de l’any.

—Com que en aquell moment no tenia prou diners per comprar-lo, vaig memoritzar-ne un parell de molt macos. N’hi havia un escrit per un samurai que es deia Sokan, que abans de morir va dir sobre ell mateix aquestes paraules:

Si algú preguntés
on ha anat en Sokan
digueu tan sols:
«Tenia coses a fer
a l’altre món.»

Aquelles paraules van tocar el fons de la meva ànima. Tanmateix, no podia saber si el poema era extraordinari, o si era la veu serena de l’Alícia que l’hi feia.

Tothom pensava que en recitaria un altre, i –com sempre– va fer exactament el contrari del que esperàvem:

—Però no vull interrompre el Genís, que té un segon poema per a nosaltres.

En sentir el meu nom pronunciat per l’Alícia, el cor em va fer una sotragada, alhora que notava un estrany ofec al centre de l’estómac. Vaig començar a pensar que estava malalt; de fet, tots els símptomes apuntaven una mateixa causa: enamorament irreversible.

                                                              Francesc MIRALLES, Un haiku per a l'Alícia

ACTIVITATS SOBRE LA LECTURA

1 Contesta aquestes preguntes:

1.    Quantes persones formen el grup? Amb quin objectiu es troben? L’aconsegueixen?
2.    El narrador és intern o extern? Com es diu? Quina relació té amb l’Alícia?
3.    Quina és la persona del grup més avesada a la poesia japonesa? Què t’ho fa pensar?
4.    Quines reaccions provoca la lectura dels haikus?

2  Escriu quins tres tipus de textos hi ha dins la lectura. Quins elements et       permeten saber-ho.

3 Escriu el fragment que va de la ratlla 40 a la ratlla 45 en estil indirecte.

·    Fixa’t que per passar a estil indirecte, has de tenir en compte els canvis en la persona i el temps dels verbs.

4 Busca informació sobre els haikus (origen, objectiu, característiques, ...).

....................................................................................................................................

.....................................................................................................................................................

ESTIMAT, T'HE DE DEIXAR    (2010)
Hermínia Mas

Estimat,

T’he de deixar.

Potser podria insinuar-t’ho, mig dir-t’ho, fer-ho de mica en mica... Però em sembla que el millor és deixar-te de manera decidida. Ja sé que hi ha moltes maneres més suaus o més romàntiques d’acabar una relació. Podria dir-te que et deixo perquè el nostre amor és impossible o perquè algú s’ha interposat entre nosaltres. Però t’enganyaria. I m’estimo més ser-te sincera perquè et tinc massa apreci per dir-te mentides. Senzillament, et deixo perquè vull viure noves experiències, tenir noves sensacions i fer la meva vida. Tinc ganes de ser jo mateixa, de fer amics nous, de conèixer gent i de veure món.

En la majoria de relacions, quan s’acaben, l’un busca defectes a l’altre, com si calgués l’excusa de fer algun retret  o de trobar alguna culpabilitat per tenir la valentia de deixar-ho estar. Jo, si vols que et digui la veritat, encara que volgués, em sembla que no te’n sabria trobar, de defectes. Aquests dos anys al teu costat han estat meravellosos. Hem descobert tantes coses junts! Hi ha tantes vivències, tants records bells i dolços que associaré a tu. Ara mateix em vénen a la memòria les passejades pel parc de la Ciutadella fins que es feia fosc, les pujades els caps de setmana a Casserres a veure la meva àvia, que ens feia un pastís amb móres de l’hort i el trobàvem dolcíssim, i ens donava un formatge de cabra i un potet de mel de romaní; o les vacances en aquella caseta de pescadors del port de Na Macaret, a Menorca, les primeres que jo feia a la platja i que al teu costat van ser esplèndides i molt relaxants. I podria recordar moltes coses més, totes tan boniques... Però m’estimo més no fer-ho perquè els bons records de vegades són com les roses oloroses amb tacte de seda, que ens sedueixen amb el seu vellut i el seu perfum, però ens punxen amb les espines que se’ns enganxen a la pell i no ens deixen marxar. I a mi em fa por que em passi això, estimat. I potser al començament em passarà, i em trobaré com si tingués una punxa clavada, però de mica en mica trobaré el meu lloc. I tu també trobaràs el teu. N’estic segura.

Em diràs per què t’escric aquesta carta tan llarga, però és que vull que sàpigues que he estat molt bé amb tu. M’has donat alegria, felicitat, seguretat, calma... i un munt de coses més. En tot aquest temps que hem estat junts no m’he trobat mai sola. Tu sempre has estat al meu costat. Sobretot en els moments més durs. No m’has fallat mai. Fins i tot quan em vaig encandilar per un altre, em vas saber comprendre i vas estar al meu costat. I això és molt important. Només per aquest sol fet ja t’estaré sempre agraïda. De vegades em fa la impressió que hem estat junts tota la vida i que no podré viure sense tu. És com si formessis part de mi. És per això que encara et demano amb més força que t’apartis del meu camí.

Potser pensaràs que m’han aconsellat les meves amigues i tindràs raó. Però ha estat perquè jo els ho he demanat. No els donis la culpa de res, sisplau. És veritat que m’han aconsellat i que m’han dit que no hauria d’anar amb algú tan petit com tu, però vull que sàpigues que la decisió final l’he pres jo i només jo. M’ho he pensat molt, però ara ja està presa i no em faré pas enrera.

També deuràs pensar que la meva mare m’ha pressionat o m’ha influenciat. Doncs no. Ella no s’hi ha ficat. M’ha deixat fer, i m’ha donat el seu suport en tot moment. Encara que puguis pensar el contrari, ni ella ni el meu pare no han tingut mai res en contra teu i sempre han respectat la nostra relació.

Una cosa que et vull demanar és que, sisplau, no intentis veure’m. Amb això l’únic que aconseguí ríem és que la separació encara fos més dolorosa, lenta i traumàtica.

Per acabar, només dir-te que faig el que crec que he de fer.

Adéu, estimat.

Adéu, estimat xumet.

T’he de deixar.

T’he de deixar perquè vull ser una nena gran i les nenes grans ja no en duen, de xumet. Imagina’t com es riurien de mi els nens de l’escola si encara em veiessin arribar amb tu. Aquests dos anys han estat meravellosos, però la vida continua...

Paula

P.D.: Sé que la meva germana petita està enamorada de tu, però no és per això que et deixo. Et demano, sisplau, que no te’n vagis amb ella. Seria molt dur haver-te de veure cada dia.

_________________________________________________________________________________








Les noies no juguen a videojocs:  http://www.edu365.cat/eso/catala/comprensio/35/index.html


En aquesta entrada del bloc «Aravadejocs», L.Ferrer ens explica com el fet de ser noia no està renyit amb els videojocs. Llegeix l'entrada i els comentaris i després resol les activitats proposades.


"Les noies no juguen a videojocs". O això diuen. Quants cops es deu haver dit quelcom semblant? No us resulta familiar aquesta opinió? Creieu que és real? O penseu més aviat que només és un simple tòpic? Abans de continuar voldria presentar-me: sóc noia i m'agraden els videojocs. Així, a sac, sense més dilació. M'agraden i molt, he gaudit hores davant de la pantalla amb els meus jocs preferits, i encara avui dia em trobo amb molta gent, és indiferent si són homes o dones, que es sobten d'aquest vessant de la meva personalitat.



Com a noia m'he fet farts de sentir frases de tot tipus en relació a aquest tema. "Les noies no juguen". "Si les noies juguen a videojocs són unes jugadores nefastes". I espereu, un dels millors estereotips que he arribat a llegir o sentir: "les noies a les que els hi agraden els videojocs o són lesbianes o són uns cavallots". Au, vinga! És que n'hi ha que directament fan riure. I bé, a sant de què ve tot plegat? Doncs si escric aquestes línies i plasmo tots aquests estereotips és sobretot perquè sembla que encara no estant prou trencats, sinó que encara són massa habituals i com a noia puc dir que trenco amb tots aquests tòpics. El primer, el meu gènere, fins a dia d'avui, crec poder afirmar ser dona, segon, sóc heterosexual, també em considero femenina, i potser no sóc la millor jugadora del món però tampoc em considero una jugadora pèssima.



Ara algú potser em podria fer certa observació: 'potser és l'excepció que confirma la regla!'. Doncs no, ni molt menys, tinc amigues que també juguen i hi ha moltes noies arreu del món a les qui els agraden els videojocs, que han creat webs dedicats als jocs que més les apassionen o que escriuen als seus blocs sobre la seva passió. Ara bé, sí que vull donar la raó en una cosa: no som una majoria. Això ja no és un tòpic, és una realitat. Si bé fins ara he volgut trencar tòpics, ara voldria també constatar certes realitats.

Hi ha noies que juguem i que ens agraden els videojocs. Sí, és una realitat, però, i malauradament dins de les ingentsxifres de jugadors arreu del món, les noies en som encara avui dia una petita part, si bé és veritat que cada cop en som més, és també evident que encara som una minoria i que dins d'aquesta minoria que constituïm hi ha dones jugadores de tot tipus i estils: amb tendències sexuals de tot tipus, més o menys femenines, hi ha jugadores de rol, d'acció, d'estratègia, etc., vaja, que hi ha de tot, però sí que compartim quelcom: les ganes de voler-nos-ho passar bé jugant a qualsevol de les plataformes que configuren l'abast món dels videojocs.

Voldria concloure amb un desig, i aquest és que tant de bo en un futur no gaire llunyà les dones de tot tipus i de qualsevol edat es vagin acostant cada cop més a aquest món. Això planteja certs desafiaments, possibles reptes que poden anar des de possibles estils de joc nous que agradin més al públic femení i que encara avui dia no cap equip de desenvolupament no s'ha atrevit a posar en marxa, passant per l'aparició de personatges i històries diferents a les que estem més avesats en l'actualitat, fins a un fet necessari per a poder obrir encara més el món dels videojocs a les dones: el trencament de tabús, pors i estereotips. Pot ser possible, tot això? Queda per veure. Però crec que anem per bon camí.

....................................................................................................................................












EL GEGANT EGOISTA





Cada tarda, quan tornaven de l’escola, els nens solien anar a jugar a casa del gegant. Hi havia un jardí gran i bonic, amb una gespa verda suau, unes flors mol boniques que semblaven estrelles i també 12 presseguers que a la primavera esclataven una delicada florida rosa i perla, i que a la tardor donaven unes fruites delicioses. Els ocells es posaven als arbres i cantaven tan dolçament que els nens solien parar de jugar per poder-los escoltar.


-Que feliços que som aquí! -deien entre ells.


Un dia el gegant va tornar. Havia anat a visitar el seu amic, l’ogre de Cornualla, amb qui havia viscut durant 7 anys. Acabats aquests 7 anys, ja li havia explicat tot el que li havia d’explicar, perquè la seva conversa era limitada, i va decidir de retornar al seu castell. Quan hi va arribar, va veure els nens jugant al jardí.


-Què feu aquí?- Va cridar amb una veu molt rogallosa, i els nens van arrancar a córrer.


-El meu jardí és el meu jardí- Va dir el gegant-, i això ho pot entendre qualsevol; no toleraré que ningú hi jugui, tret de jo mateix.


Per això va construir una paret ben alta per tot el voltant, i va penjar un cartell:





‘ELS QUE SALTIN LA PARET SERAN CASTIGATS’’





Era un gegant molt egoista.


Així que els pobres nens no tenien enlloc on anar a jugar. Van provar de jugar al carrer, però el carrer era molt polsós i pedregós, i no els agradava. Solien passejar al voltant de la paret, i, quan s’acabaven les classes, parlaven d’aquell jardí tan preciós d’allí dintre.


-Que feliços que érem allà!- Es deien els uns als altres.


Després va arribar la primavera, i tot el país estava ple de petites flors i petits ocells. Només el jardí del gegant encara era hivern. Els ocells no es preocupaven per cantar perquè ja no hi havia nenes, i els arbres es van oblidar de florir. Una vegada una flor molt bonica va treure el cap per la gespa, però quan va veure el cartell li va saber tan greu pels nens que es va tornar a ficar sota terra, i es va adormir. El únics que estaven contents eren la neu i el glaç.


-La primavera s’ha oblidat d’aquest jardí- Van exclamar-; Per tant, viurem aquí durant tot l’any.


La neu va cobrir la gespa amb el seu mantell blanc i el glaç pintava tots els arbres de plata. Després van convidar al vent del nord a estar-se amb ells, i el vent ho va acceptar. Anava abrigat amb pells, bramava tot el dia pel jardí i tirava les xemeneies pel terra.


-És un indret perfecte- Deia-: Hem de dir a la calamarsa que ens vingui a fer una visita.


Així, doncs, va venir la calamarsa. Cada dia repicava durant 3 hores la taulada del castell fins a trencar la majoria de les teules, i després hi corria pel jardí tan de pressa com podia, portava un vestit gris, i el seu alè era com el gel.


-No entenc per què triga tant a arribar la primavera- deia el gegant egoista, mentre seia a la vora de la finestra i contemplava el seu jardí blanc i fred-. Espero que el temps canviarà.


Però la primavera no arribava mai, i l’estiu tampoc. La tardor donava fruits daurats a cada jardí, però al jardí del gegant no n’hi donava cap.


-És massa egoista- deia.


Per tant, allà només hi havia l’hivern. I el vent del nord, la calamarsa, el glaç i la neu ballaven al voltant dels arbres.


Un matí, quan el gegant encara era al llit, va sentir una música preciosa; sonava tan dolçament a l’orella que es va pensar que el rei dels músics passava per davant del castell. En realitat només era un ocellet que cantava a l’altre costat de la finestra, però havia passat tant de temps d’ençà que havia sentit cantar un ocell al seu jardí, que li va semblar la música més bonica del món. Després la calamarsa va parar de ballar damunt seu, i el vent del nord va parar de bramar, i un deliciós perfum li va arribar a través de la finestra giratòria.


-Em sembla que finalment ha arribat la primavera- va dir el gegant.


I va saltar del llit i va mirar el jardí. I que hi va veure?


Hi va veure la cosa més preciosa del món: Els nens s’hi havien esmunyit per un petit forat de la paret, i estaven asseguts a les branques dels arbres. A cada arbre que veia hi havia un nen. I els arbres estaven tant contents de tornar a tenir aquells nens que es van cobrir de flors i feien moure els braços gentilment sobre els caps de tots ells. Els ocells volaven i refilaven amb alegria, i les flors miraven per sobre la gespa verda i somreien. Era una escena preciosa; només en un racó encara era hivern. El racó més llunyà del jardí, i en aquell racó hi havia un nen. Era tan petit que no arribava a les branques de l’arbre, i vagarejava per allà plorant amargament. El pobre arbre encara estava cobert de glaç i neu, i el vent del nord hi bufava i bramava pel damunt.


-Enfila’t, noiet!- va dir l’arbre. I va doblegar les branques tant avall com va poder; però el nen era massa petit.


Al gegant, quan ho va veure, se li fonia el cor.


-Que egoista que he estat!- va dir. -Ara ja sé per que no arribava la primavera. Posaré aquell pobre noiet dalt de l’arbre; després tiraré la paret a terra i el meu jardí serà per sempre el pati dels nens.


Realment estava molt empenedit del que havia fet.


Així doncs, va baixar a obrir la porta sense fer soroll, i va sortir al jardí. Però quan el van veure els nens es van espantar tant, que van marxar corrent, i al jardí hi va tornar l’hivern. Tots van marxar menys el petit noiet, perquè tenia els ulls plens de llàgrimes i no va veure arribar al gegant. Aquest, es va posar darrera seu d’amagat, se’l va posar delicadament sobre la mà i el va pujar a l’arbre. Aleshores l’arbre va florir i els ocells s’hi posaven i cantaven: El noiet va estirar els braços al voltant del coll del gegant i li va fer un petó. Quan els altres nens van veure que el gegant no era malvat, van tornar corrent, i amb ells va arribar la primavera.


-Ara és el vostre jardí, nens- va dir el gegant.


I va agafar un mall ben gros i va tirar la paret a terra. A les 12, quan la gent anava al mercat, trobaven al gegant jugant amb els nens al jardí més bonic que havien vist mai.


Jugaven durant tot el dia, i, al vespre, anaven a acomiadar-se del gegant.


-Però on és el vostre petit company?- es va preguntar un dia-: Aquell noiet que vaig pujar a l’arbre. Era el preferit del gegant, perquè li havia fet un petó.


-No ho sabem- li van contestar-; se n’ha anat.


-Li heu de dir que no tingui por i que vingui demà- va dir el gegant-


Però els nens li van respondre que no sabien on vivia, i que no l’havien vist mai abans, el gegant estava molt trist.


Cada tarda, quan s’acabava l’escola, els nens anaven a jugar amb el gegant. Però, el noiet que el gegant estimava no hi era mai. El gegant es mostrava molt amable amb els altres nens, però enyorava al seu petit amic, i sovint en parlava.


-Com m’agradaria de tornar-lo a veure! -solia dir.


Els anys passaven, i el gegant es feia vell i feble. Ja no podia jugar més. Per això seia a una gran butaca, observava com jugaven els nens i admirava el seu jardí.


-Tinc moltes flors boniques- es deia-; però els nens són les flors més precioses de totes.


Un matí d’hivern, mentre es vestia, va mirar per la finestra. Ara ja no li desagradava l’hivern, perquè sabia que la primavera només estava adormida, i que les flors reposaven.


De sobte, es va fregar els ulls estorat i no parava de mirar. Certament era una visió meravellosa. En el racó més llunyà del jardí hi havia un arbre obert de precioses flors blanques. Les branques eren daurades, i hi penjaven fruits de plata; a sota l’arbre hi havia el noiet que ell havia estimat.


El gegant va baixar molt content i va sortir al jardí. Va córrer per la gespa i es va acostar al noiet. Quan hi va ser ben a la vora, se li va envermellir la cara de ràbia i li va preguntar:


-Qui s’ha atrevit a fer-te mal? Perquè als palmells de les mans el noiet hi tenia la marca de dos claus, i als peus també.


-Qui s’ha atrevit a fer-te mal?- va repetir el gegant-. Digues-m’ho per que agafaré l’espasa i el mataré.


-No!- Va contestar el noiet-. Aquestes són les ferides de l’amor.


-Qui ets?- Li va preguntar el gegant, i un temor estrany es va apoderar d’ell i es va agenollar devant del noiet.


El noiet li va dir:


-Una vegada em vas deixar jugar al teu jardí, i avui vindràs al meu jardí, que és el paradís.


Aquella tarda, quan els nens van anar al jardí, van trobar el gegant mort sota l’arbre cobert de flors blanques.







ACTIVITATS





2.1.


A) Quina és la causa dels canvis que es produeixen al jardí? Quan s’adona el gegant que s’hi produeixen canvis? Per què arriba la primavera al jardí?


B) Digues quines diferències hi ha entre la descripció del jardí a la primavera i la descripció a l’hivern.


C) Quins elements personifica Wilde i quines qualitats humanes els atribueix? Què penses que aconsegueix l’autor amb la personificació d’aquests elements?





2.2


A) Quina simbologia pot tenir la diferència de mida entre el gegant i els nens?


B) Segons Wilde, la consciència del pecat i el penediment enalteixen l’home. El gegant és un exemple d’això? Què passa quan el gegant es mor?


C) Quina funció té el nen que representa Jesucrist?





D) troba informació sobre la llegenda de Sant Cristòfor. Et sembla que té alguna relació amb la d’aquest conte? Creus que Wilde s’hi devia inspirar?






...............................................................................................................................................................................................................


CARES MARCADES





Quan va tornar a Barcelona, tothom hi clavava els ulls. A Angola, al Congo, a Burundi, a Zimbabwe, on hi havia tantes persones amb la cara més o menys marcada, ningú no s'hi fixava. A Barcelona, contràriament, la gent no podia evitar de fer-ho. L'Anna Gudallol tenia una costura perpendicular al llavi inferior. Semblava una cicatriu i el dividia en dos bocins iguals: Una petita vall entre dues muntanyes molsudes. Quan hi passava la llengua, en podia percebre clarament el relleu.





Sovint li demanaven per l'origen d'aquest tret físic. Un dia durant l'embaràs sa mare estava esteranyinant el sostre de casa. Una gitana forestera de pas pel poble va adonar-se'n i la va renyar. Esteranyinar de prenyada duia mala sort: tindria una criatura amb la cara vermella i les orelles blanques com pasta de canalons. Mesos més tard, la gitana va tornar-hi i va preguntar a la futura mare, ja a punt de parir, si continuava enfilant-se per treure teranyines. Va respondre-li que sí i llavors la dona va pronosticar-li que no solament tindria una criatura amb la cara vermella i les orelles blanques com pasta de canalons, sinó que a més a més serien cargolades. O sigui, ben bé com un caneló. I que tal com les bruixes antigues van diagnosticar al gran senyor que seria invencible fins al dia que contemplés tot un bosc avançant cap a ell, la criatura que naixés tindria tota la sort del món fins al dia que contemplés casa seva marxar corrents en direcció desconeguda. <<Qui pot fer que a casa teva li surtin potes i se'n vagi corrents?>>, va preguntar la futura mare a la gitana, mig fotent-se'n. No li va respondre, però es veu que la historia va córrer pell poble. D'aquí venia l'expectació existent el dia que l'Anna va venir al món.Tan bon punt va saber-se que sa mare anava de part, va començar a acumular-se gent al portal de casa seva. Els veïns tenien curiositat: Si la predicció de la gitana es complia, aquella noia els podia parir qualsevol cosa. Quan va sentir-se el primer xiscle del nadó es va fer el silenci. La llevadora en persona va haver d'abocar-se a la finestra per anunciar que, a primera vista, havia nascut una criatura amb tot al lloc. Tanmateix, de seguida va matisar: <<Bé, tot, el que es diu tot, no>>. I llavors va informar que tenia el llavi inferior migpartit. Tothom es va quedar tan descansat veient que no havia sortit amb orelles de canaló, que va esclatar a aplaudir de manera espontània. La nena va néixer entre aplaudiments, doncs.





Trenta anys més tard havia aconseguit esquivar la maledicció de la gitana a còpia d'evitar tenir casa pròpia. Si no existia, era difícil veure-la marxar corrents en direcció desconeguda. L'Anna s'havia convertit en una dona alta, de pell clara i cabells i ulls molt negres. Tenia un cos fibrós que entaforava cada nit durant unes quantes hores en el seu uniforme de guàrdia de seguretat. No s'hi trobava pas malament. Incloïa, entre d'altres elements, una gorra fosca de visera amb una insígnia daurada de l'empresa i un gec blau marí curtet i arrapat, tipus chaquetilla torera. Deixava al descobert el cinturó, del qual penjaven a banda i banda, sobre els malucs, la porra i el transmissor-receptor, i darrere, un parell de manilles. Aquell llavi estrany l'ajudava a oferir una composició molt més ferrenya i agressiva de la seva figura. Ho llegia en els ulls de la gent: <<Vet aquí una noia guerrera que s'ha trencat el llavi per qüestions de feina. Cal anar-hi amb compte>>. Ja li anava bé. S'estalvia aclariments. De fet, sovint pensava que se n'havia anat a l'Àfrica amb els de Metges i Metgesses del món per no haver de donar més explicacions sobre la seva petita deformitat.





LLUÍS-ANTON BAULENAS, Àrea de servei




























ACTIVITATS





1. Què és esteranyinar? Respon amb una citació del text.





2. Quina o quines d eles següents prediccions va fer la gitana forastera a la mare de l’Anna?





a) Que la criatura tindria cara vermella i les orelles blanques.


b) Que la criatura tindria cara de caneló.


c) Que la criatura tindria orelles cargolades.


d) Que la criatura seria invencible.





3. Qui és la culpable de la petita deformitat de l’Anna?





a) La mare. d) La mateixa Anna.


b) La gitana. c) Cap de les respostes anteriors es pot demostrar.


c) la gitana forastera.





4. De quina manera pren la mare la maledicció de la gitana?





5. l’Anna va néixer...





a) Entre els aplaudiments dels veïns del poble.


b) amb les marques que havia predit la gitana.


c) Sota la finestra, a la vista dels veïns.





6.- Respon les següents preguntes:





a) Quina es exactament la petita deformitat de l'Anna?





b) Li agrada parlar-ne? Respon amb una citació del text.





c) Quina edat té l'Anna adulta de qui ens parla el text?





7.- Per quin motiu l'Anna passa més temps desapercebuda a l'Àfrica?





a) Perquè tots el blancs semblen igual.


b) Perquè no la coneix ningú.


c) Perquè hi ha mes persones amb la cara marcada.





8.- De quina manera aprofita l'Anna la seva petita deformitat en les seva feina quant torna de Barcelona?





9.- Troba en el text i copia:





4 trets ísics, deixant de banda la petita deformitat de l'Anna.





6 elements que formin part de l'uniforme de guàrdia de seguretat de l'Anna.





10.- La majoria dels texts estan formats per diverses seqüències textuals, és a dir estan conformats per diferents tipologies textuals (narració, conversa, instrucció, descripció...). Quina tipologia predomina en aquest text? Hi ha alguna altra seqüència destacable?






11.- Quines actituds solen mostrar les persones davant les deformitats en l'aspecte físic del altres? Et sembla correcte? Per què? Explica-ho i exemplifica-ho.



................................................................................................................................................................






El ratolí de camp i el de ciutat





Un ratolí que vivia al camp va convidar a sopar el seu cosí, que vivia a ciutat. El ratolí de camp es va passar tot el dia preparant el sopar: va arreplegar uns quants pèsols, una tija d’ordi i un crostó de pa, i va omplir una fulla verda d'aigua fresca. Quan va arribar el ratolí de ciutat, l’humil ratolí de camp va oferir el millor menjar que tenia al seu convidat. El ratolí de ciutat, que era molt ben educat, va menjar uns quants pèsols i va fer una mossegada al pa; però, en acabat, es va tombar cap al seu cosí i li va dir:





-Com pots viure d`aquesta manera? Les formigues i els cucs mengen millor que tu! Vine a ciutat i t’ensenyaré com ha de viure un ratolí.





L’endemà, el ratolí de camp va acompanyar el seu cosí a la gran mansió del cor de la ciutat en què vivia. Els dos ratolíns van entrar amb molta cautela al menjador i s`adonaren que, a la taula, encara hi havia escampades les sobralles d`un banquet.





-Mira quines delícies tenim, aquí!-va dir el ratolí de ciutat amb orgull- Unta't el pa amb una mica de mel!! Menja una mica d`aquest formatge, és boníssim!!.





El ratolí de camp mirava al seu voltant meravellat. Però, quan encara no havia tingut temps de clavar la primera queixalada al menjar, es va sentir un esbufec i un miol, i tot seguit un gat va saltar damunt la taula. Els dos ratolins van fugir cames ajudeu-me i van sentir el temps just de refugiar-se en un forat de la paret.





-No pateixis- va dir el cosí que vivia a la ciutat-. El gat no s`hi està gaire estona. De seguida ens acabarem el sopar sense córrer cap mena de perill. Sempre que no vingui el gos, és clar.





-Un gat i un gos !!!- va exclamar el ratolí de camp, atònit- Saps que et dic, cosinet? Ja te’l pots acabar tu, el tiberi. Jo me’n torno a casa a menjar tranquil·lament el meu crostó de pa.





MÉS VAL MENJAR POC I PAIR BÉ





ACTIVITATS:





1- El ratolí de camp treballa tot el dia per oferir un bon sopar al seu cosí. Però, com reacciona el seu convidat?





2- Tot seguit, el ratolí de ciutat convida al seu cosí a visitar casa seva. Però, què passa quan els dos parents estan a punt de sopar? Per què el ratolí de camp decideix tornar a casa?





3- Fes una llista de cinc coses que t’agradin del camp i cinc coses més de la ciutat. Després, feu un debat a classe sobre els avantatges i inconvenients de cada lloc.





4- La moralitat d'aquesta faula ens vol fer veure que és millor ser pobre i viure tranquil, que ser ric i tenir moltes preocupacions. On es troba expressada clarament? Hi estàs d’acord? Busca exemples de persones que es compliquin la vida pel fet d'acumular riquesa. Com valores la seva actitud?